Sé que si escric aquí, ningú ho entendrà. Ningú ho llegirà.
No sé que m'està passant aquests dies, no entenc res del que estic sentint. Suposo que tot això no vol dir que m'agradis, jo crec que més aviat es que m'agrada tenir-te al costat com un amic, i res més. Però depenent de les coses que em dius em poso gelosa, i poc a poc me'n donc compte de que en realitat no és que et vulgui com un amic, sino que et vull com a una cosa meva, i no de ningú més. I no entenc com, desprès d'haver-me estimat tant com em deies, ara actues d'aquesta manera. No entenc com pots tractar-me així, demostrar-me de mica en mica, a base de diferents comentaris, que ja m'has oblidat, que t'agrada tenir-me com a amiga però que ja no significo res per tu. Odio veure com passes de mí, veure com no em fas cas, com no t'agrado.
Sé que puc fer-te felis, però ultimament ho estic donant tot per tenir-te i veig com te m'escapes. Com ja no ets meu. Com tot el que em deies es passat i tot està oblidat, com em parles però no hi dones importància al que diem. Fas el que estem fent amb totes, i per a tu no significa res especial. En realitat, em fas pena. Perquè t'has anat desgraciant fins arribar a un punt en el que ja ni te'n enrecordes del que era estimar. Mai ho hauria dit que tu acabaries així.
Em donen ganes de bomitar al pensar en totes aquelles que tontejen amb tu, amb totes aquelles a les que els hi segueixes el rotllo. Em fa rabia admetre que no m'estimes, perquè ets una cosa meva, ets meva i de ningú més, ho has de ser! Al veure que ja no ho ets, esque no puc ni obrir els ulls i veure que en realitat passes de mi, es algo al·lucinant. Com ha canviat la cosa.
